Quan la natura decideix que el mar no és turquesa
Quatre illes, una autocaravana, un veler, cinc companys de viatge i una motxilla que —descobriria dies més tard— no havia preparat a plena consciència. Potser tenia massa ganes de primavera i bon temps.
Les cales blau turquesa i mar plana associades a les Illes no es van mostrar amb tanta facilitat com a les postals. En aquell inici de primavera, van decidir ensenyar-nos una cara menys típica però no per això menys interessant i delicada. Quin descobriment!
Explorar un territori no és simplement passejar-hi. És observar-lo, trepitjar-lo, palpar-lo i tenir la voluntat d’entendre’l amb els ulls ben oberts. El viatge ens ho va posar fàcil. La diferència entre els nostres caràcters i les nostres personalitats era tan gran com la de la mar en un dia de tramuntana o de calma. I precisament aquesta pluralitat ens va permetre percebre aquell entorn natural a través de diferents prismes, vivint-lo i captant-lo d’una manera única.
Com que soc una enamorada de la natura, el meu grau d’observadora compulsiva es va trobar còmode en un entorn que permetia i regalava infinitat de detalls i racons on encantar-me. Les Illes són un paradís. A cada trenc d’alba i a cada posta de sol apareixia algú per recordar que allò era casa seva, ja fos una cabra, un aufrany o, fins i tot, un grup de dofins. Vàrem veure les Illes per dins i per fora, des del far de Favàritx fins a la torre de Son Ganxo, i ho vam fer a peu, amb vehicle rodat o amb veler.
A bord d’aquest últim, els dies passaven a un ritme compassat pel vent i les onades, que trencaven sobre els fons rocosos que trobaven, i que la nostra proa tallava amb tota la delicadesa que podia. Amb bona mar, ser una bona marinera no és complicat. Nosaltres, no obstant això, teníem la certesa d’estar en bones mans fos quin fos l’estat d’aquell entorn sobre el qual flotàvem.
Amb aquesta calma, fruit de la tranquil·litat d’estar ben acompanyades i bressolada pel balanceig de la mar, no parava d’intentar entendre com el vent i les onades havien anat donant forma als penya-segats on descansaven els fars, guies d’antics i nous navegants. Descriure el paisatge i la història de les Illes en paraules és un exercici complex. La magnificència de serres, cales, pinedes i coves és algun dels seus trets més característics i identitaris, uns trets que sedueixen qui les observa. Si alguna cosa em va quedar clara després d’aquells dies gaudint de les Illes va ser que les onades i el vent n’eren els escultors perfectes. Més enllà de la tòpica postal d’estiu, tenien moltes més coses a dir-nos.