Em dic Alba, menorquina i orgullosa amant d’aquesta roqueta que tinc sa sort de dir-li casa. Soc metgessa de família de professió, i a poc a poc i paral·lelament, m’he anat endinsant en l’apassionant món de la fotografia. 

Com a illenca, sempre he estat envoltada de mar. No puc imaginar la meva vida lluny del mar, i el trobo a faltar quan no el tinc a prop. M’agrada en totes les seves formes, i m’agrada, sobretot, a prop dels fars. La mar m’ha ensenyat no només a apreciar la bellesa de la natura, sinó també a estar tranquil·la i serena davant les tempestes, a respectar-les, a ser humil i pacient encara que les coses no surtin com esperaves i a adaptar-me als canvis de la vida tal com ho fa ella.

Menorca també és anomenada l’illa dels cinc fars, i potser aquesta és una de les raons que una de les meves petites —o una mica gran— obsessions i inspiració per a la fotografia siguin els fars. Cada far és diferent, únic, solitari, i té una llum i una ànima pròpies. De la foscor a la llum i de la llum a la foscor, cada dia, sense parar. Simbolitzen l’espera, la soledat, però alhora són la llum que ens guia enmig de la foscor. M’evoquen a reflexionar, em donen tranquil·litat, pau, i conviden a fer volar la imaginació. Em fascina veure’ls, asseure’m a observar el mar i l’entorn que l’envolta, en totes les seves formes. Em captiva veure com a poc a poc ballen amb les diferents llums del dia i encenen o apaguen la seva per donar-te el bon dia o la bona nit. M’encanta pensar que saben tots els secrets i històries que han passat allà i que, si hi estàs prou estona, el vent te’n xiuxiuejarà alguna. M’encisa la màgia que tenen per transformar paisatges bonics en dramàtics i majestuosos. I el meu preferit, no només com a far, sinó com a raconet del món, és Favàritx: no hi ha viatge a casa que no pari a veure’l.

També és veritat que m’encanta viatjar a altres indrets amb vistes i paisatges impressionants, on hi hagi muntanyes gegants, llacs increïbles o boscos demencials, llevar-me aviat o quedar fins tard desperta per buscar la llum més bonica, però al final, casa sempre m’espera, i com bé diu la cançó: “Jo voldria tornar a Menorca, sa blanca Menorca, i tornar a sentir sa cançó de la mar i des vent, veure, de nou, com es sol tan brillant i tan càlid damunt ses aigües tranquil·les s’adorm dolçament”.