“El que sigui que no vulguis fer, no ho facis”, em va dir la meva àvia mentre torrava pa de pagès. Tanqueu els ulls i penseu en les Balears. Veureu colors brillants, blaus intensos, turqueses, els daurats de la sorra o els taronges saturats de les postes de sol. Ara obriu-los, però a les fotos de la ruta veureu diferents tons de gris. Direu: “Quina mala sort!”, però agraeixo cada núvol i cada moment amb les persones que veureu a les fotos. Ells i elles m’han fet descobrir aquestes illes diferents, més salvatges i reals. Aquesta ha estat la meva gran sort.

Sabíem que si hi havia una mínima oportunitat de trobar les millors llums seria recorrent les Illes sense esperar el bon temps. Gràcies a això ens vam llevar ben d’hora per anar a Favàritx sense saber si el sol sortiria de darrere aquells núvols densos, grisos i amb volums que fan ombres molt agradables de dibuixar. El sol, finalment, va sortir i ens va regalar una de les albades més boniques que hem vist mai.

El mateix passa pintant. Hi atribuïm molt de romanticisme al fet d’agafar els colors: busquem un lloc inspirador, el temps suficient i la gran idea. Però si esperem tenir-ho tot només ens quedarem amb un paper en blanc i ens convertirem en una gàbia de tot el que hi tenim dins. Penseu que si haguéssim esperat a veure el sol, no hauríem agafat ni el primer ferri.

Durant la ruta la pluja ha pintat sobre la meva llibreta, la sal de les salines ha absorbit els colors dels meus tubs de guaix i caminant he fet els esbossos que formaran part d’aquestes pàgines. He dibuixat dreta, en una cabina de vaixell i amb els ulls fixats a la llibreta mentre algú altre conduïa. D’això últim potser me n’he penedit una mica, el mareig no ajuda a fer línies rectes. Però tampoc les volia, perquè aquest viatge es representa millor amb línies corbes. Ara sol, ara núvol, ara amunt, ara avall, ara terra, ara onades. Però tot, sempre, sense parar de tenir el llapis a la mà.

Perquè el que sigui que vulgueu fer, faci bona o mala mar, feu-ho ara.