A l’escola ens van ensenyar a dibuixar les coses quotidianes de la vida. Un sol, els núvols, un arbre i també el dibuix més popular, una casa. I tots pintàvem, a excepció d’alguna petita diferència, les mateixes coses amb formes molt semblants. Però mai no vam aprendre a dibuixar una llar, ni tan sols vam arribar a creure que n’hi pogués haver fora dels murs d’una casa, fins i tot lluny de terra ferma.  

Aquestes coses només les descobreixes per tu mateix quan viatges al voltant del món, i així ens ha passat en aquesta expedició que hem fet al llarg de les illes Balears. Hem viscut en una llar que no tenia més vista des de les seves finestres que un horitzó infinit replet de mar. I és que els amos, el Mitxel i l’Olga, vivien a bord d’un preciós veler amb el qual navegaven cap a cada horitzó que se’ls posés al davant. Lluny de la terra. Lluny del soroll.

Seia a coberta amb els ulls tancats a sentir el so que fa la mar en xocar contra el buc del vaixell i m’imaginava solcant horitzons desconeguts. Arribant a ports llunyans i fondejant en illes desertes. Coneixent les llars de mil persones diferents i respirant la brisa amb centenars d’olors desconegudes.

Aquí fa olor de Mediterrani, i ara que ja no som a la temporada d’estiu, sentim el silenci de les seves platges amagades. L’aigua és cristal·lina i l’ombra del vaixell solca el fons de la mar com un gran cetaci que ens acompanya. Aquesta vida és meravellosa, crec que podria adaptar-m’hi ràpidament… Però també ho era la vida d’aquell gautxo que vaig conèixer cavalcant per la pampa patagònica al peu de les torres del Paine, i la d’aquell xerpa que bevia te amb la seva filla al caliu de l’estufa de llenya, i la del científic que buscava l’origen de la vida al gel de l’Antàrtida… De vides, n’hi ha moltes. M’apassionen. I el més bonic per a mi és tenir l’oportunitat de viatjar i descobrir-les. I tornar a casa per poder assaborir tot allò que he après, perquè no hi ha res més especial quan emprens un viatge que saber que tens una llar on sempre voldràs tornar.